La DANA que va afectar el País Valencià va ser una catàstrofe natural extraordinària. Malauradament, la gestió institucional i comunicativa que la va acompanyar va convertir l’emergència en un problema encara més greu. Enlloc de minimitzar el seu impacte, el va agreujar. Quan la resposta a una crisi falla, la comunicació també falla, i les conseqüències van més enllà de la simple informació, afectant la seguretat, la confiança i la cohesió social.

En qualsevol crisi hi ha dos elements clau: la rapidesa en detectar, decidir i actuar, i el lideratge, és a dir, un comitè de crisi efectiu que coordini els recursos i la informació. En el cas d’una catàstrofe natural i situacions d’emergències a l’Estat, quan la magnitud dels fets excedeix les competències d’una administració, el Comitè de Crisi s’anomena CECOPI (Centre de Control Operatiu). Està provat que es va constituir tard i que durant les hores més crítiques, no hi havia ningú al comandament. Aquesta demora va tenir repercussions directes i molt greus, també en la comunicació i en la percepció ciutadana sobre la gestió de la crisi.

La gestió caòtica va provocar un retard en l’avís a la ciutadania, posant en risc la seguretat i generant incertesa en moments crítics. Es va produir desinformació institucional i operativa, amb missatges contradictoris i manca d’instruccions clares. La descoordinació entre portaveus va generar declaracions disperses sense un missatge central, i la comunicació a les xarxes socials va ser inconsistent, amb informació tardana o incompleta. En aquest buit informatiu van proliferar les fake news, mentre que els retrets i el circ polític van substituir la responsabilitat per la confrontació. Tot plegat va contribuir a una crispació social notable, fruit de la sensació que ningú tenia el control de la situació ni del relat públic.

La gestió comunicativa dels darrers mesos ha tornat a ser caòtica. El retard en donar explicacions sobre per què es va activar tard el comitè de crisi ha alimentat encara més la desconfiança. Les diferents versions sobre l’activitat del president Mazón aquell dia s’han demostrat falses o incompletes, i aquest fet ha erosionat encara més la credibilitat institucional. A tot això, s’hi afegeix la manca de coherència en el relat públic i la sensació que, un any després, encara no s’ha assumit plenament la responsabilitat dels errors comesos.

Aquesta cadena de decisions i omissions ha vulnerat dos principis fonamentals de qualsevol gestió de crisi: el principi de realitat, que exigeix assumir la gravetat de la situació des del primer moment, i el principi de transparència, que demana oferir tota la informació disponible amb honestedat i coherència, evitant haver de rectificar constantment.

Un any després, la pregunta que emergeix és inevitable: què hem après? La confiança pública no es reconstrueix amb excuses tardanes. Es reconstrueix amb responsabilitat, coherència i transparència, principis que haurien de guiar qualsevol resposta davant una emergència. La DANA va deixar 229 víctimes; i també ens ha deixat lliçons sobre la necessitat de reforçar la gestió institucional i la comunicació de crisi per protegir la ciutadania i preservar la confiança social.

Article de Toni Ruiz, publicat a Comunicacio21.cat

Consulta aquí l' entrevista del programa ‘La tarda de Catalunya Ràdio’ a Toni Ruiz en referència a aquest tema